Més esport

jjoo de rio

balanç

Herois desenfocats

Molts campions d'esports considerats minoritaris que són ídols als seus països passen desapercebuts en molts mitjans de la resta del món

Malgrat un cert anonimat a casa nostra, moltes de les seves gestes quedaran gravades per sempre més en la història olímpica

Aquests dies us fareu un fart de trobar llistes en els mitjans sobre les grans figures dels Jocs de Rio, sobre els que han deixat (exagerant, és clar) una petjada eterna a la ciutat brasilera i escoltareu i llegireu fins a l'extenuació adjectius com històric, mític i llegendari. No dic que Usain Bolt, Mo Farah, Michael Phelps, Katie Ledecky, Simone Biles, Kohei Uchimura, Neymar, Andy Murray i companyia no mereixin els honors que reben, però com en la música hi ha els greatest hits de cada estiu i després les llistes més alternatives, en què tenen cabuda tota mena d'estils i de protagonistes. A Espanya, on la cultura esportiva encara viu al servei del futbol i del patriotisme constitucional, es passa per alt sovint en els Jocs Olímpics justament els noms que haurien de tenir un reconeixement instantani. Aquesta, doncs, és una llista diferent.

1. Kaori Icho (Japó)

Una lluitadora que al seu país té la mateixa popularitat que l'emperador. És la primera esportista femenina individual de la història que guanya l'or en quatre Jocs consecutius. A Rio, Kaori Icho (1984) ho va fer, a més, baixant dels 63 als 58 kg. Des del 2003 fins al gener d'aquest any no va haver-hi ningú al món capaç de derrotar-la. Finalment, ho va fer una lluitadora de Mongòlia, però a Rio això no li va passar factura. Amb 32 anys el seu objectiu és, lògicament, arribar als Jocs de Tòquio i fer embogir els fans del seu país amb un cinquè or consecutiu. Recordeu el seu nom.

2. Bruno Rezende (Brasil)

Conegut com a Bruniho al Brasil la popularitat d'aquest meravellós assistent rivalitza amb la de Neymar. Aquí pocs coneixen el capità de la probablement millor selecció de voleibol de tots els temps. Sinó la millor, segurament la més preparada perquè al Brasil la medalla d'or s'ha cuinat a foc lent durant quatre anys després de les plates de Pequín i Londres. El pare de Rezende va ser plata en els Jocs de los Angeles el mateix any que va néixer Bruno i la seva mare va competir en tres edicions dels Jocs (1980, 1984 i 1988).

3. Anna Koraraki (Grècia)

Grècia, ja ho sabem, és el bressol dels Jocs Olímpics originaris, però això no és garantia, massa bé que també ho sabem, per tenir èxit en l'esport modern. L'esport grec viu el seu propi drama, potser perquè no hi ha ni euro per invertir-hi. Han marxat de Rio amb només cinc medalles, però almenys tenen una figura a la qual agafar-se. Koraraki, amb només 20 anys, ha estat la primera dona que guanya dues medalles en uns mateixos Jocs –un or i un bronze en tir–i la primera del país (entre homes i dones) que ho fa des del 1912! A Atenes ha estat rebuda com una llum d'esperança en una era de foscor.

4. Gonzalo Peillat (Argentina)

A Catalunya l'hoquei sobre herba és un dels esports amb més tradició olímpica, però més enllà dels experts pocs deuen conèixer El Hacha, l'home que ha liderat Los leones al seu primer títol olímpic. Poca broma. L'Argentina no havia aconseguit ni tan sols pujar mai al podi. Peillat (1992, l'especialista en els penals córners, va ser el màxim golejador del torneig (11 gols) amb un increïble trio de gols en les semifinals contra Alemanya, la campiona olímpica. Per una vegada, l'Argentina es va oblidar de la religió del futbol i del déu Messi i es va posar davant de la televisió per assistir a una cosa mai vista.

5. Yana Egorian (Rússia)

Els atletes russos, per raons òbvies, han tingut un seguiment especial. Molt meritòria va ser, per exemple, la medalla d'or de l'equip d'handbol. Però em quedo amb les llàgrimes sinceres de Yana Egorian (1993) després de la seva victòria en la final de sabre i amb l'eufòria desaforada amb què va celebrar el triomf per equips. És l'única participant de l'esgrima que torna a casa amb dos ors. Amb victòries com la d'aquesta jove nascuda a Armènia es demostra que hauria estat una enorme injustícia fer fora tot l'equip olímpic rus sencer.

6. Osea Kolinisau (Fiji)

Que consideri que el rugbi de 7 probablement no hi fa res en uns Jocs no resta ni un mil·límetre la meva admiració i aplaudiment per l'equip de Fiji. En la inauguració, Kolinisau (1985) va ser el banderer d'aquest menut arxipèlag i al terreny de joc va inaugurar el marcador en la gran allisada de la final contra la Gran Bretanya. Quan se li va preguntar quina importància donava a la gesta més important de la història del país, simplement va dir: “Una història per explicar als nostres fills.”

7. Diana Taurasi (Estats Units)

Una esportista completament infravalorada només per una raó, el bàsquet femení continua a anys llum del masculí sobretot en projecció mediàtica i, per tant, en diners. La trajectòria de Taurasi (1982) és tant o més rellevant que la de Serena Williams, però més enllà dels que estimem el bàsquet només és un nom més. A banda de ser una jugadora d'una qualitat i una intel·ligència sobrenatural a la pista, a Rio ha encadenat la quarta medalla d'or. Va ser campiona de l'NCAA a Connecticut, campiona de la WNBA a Phoenix i cinc vegades campiona de l'Eurolliga. Si fos un noi, estaríem tots als seus peus.

8. Filip Filipovic (Sèrbia)

El balcànic que ha marcat les diferències en un torneig de waterpolo amb Sèrbia, Croàcia i Montenegro com a semifinalistes. Amb 29 anys ha arribat al seu millor moment i
ha sumat a un palmarès formidable l'única cosa que li faltava, la medalla d'or. Filipovic potser no és ofensi
vament el millor jugador del planeta, però el seu braç apareix just en el moment que fa falta. El currículum és, d'altra banda, insuperable: dos mundials, cinc europeus, dos Eurolligues i un grapat de títols de clubs, tant amb el Partizan com amb el Pro Recco.

9. Laura Trott (Gran Bretanya)

Una de les meves debilitats perquè és ciclista, és clar. De Trott (1992) se'n va parlar a Londres fa quatre anys perquè quan va néixer prematurament ho va fer amb el pulmó col·lapsat i després va tenir asma, fets que no feien preveure una futura i brillant trajectòria esportiva. Però va començar fent esport per prescripció mèdica i, bé, aquí la tenim amb quatre títols olímpics entre Londres i Rio i amb cap derrota. La seva parella és, a més, un ciclista encara més famós (almenys entre els seguidors de la pista): Jason Kenny. A Rio Kenny ha guanyat tres ors. Una parella letal al velòdrom.

10. Ahmad Abughaush (Jordània)

El vaig veure per primera vegada en el combat de semifinals dels 68 kg de taekwondo contra Joel González. Amb 20 anys va atacar el campió olímpic figuerenc com si estigués en un film d'art marcials. Els experts diuen que si arrisques tens les de perdre. Doncs el jove jordà es va plantar en la final i va guanyar l'única medalla per al seu país.

13
anys
va estar imbatuda la japonesa Kaori Icho (lluita lliure).
11
gols
va fer Peillat amb la selecció de l'argentina.
10
ors
suma la parella de l'equip britànic de pista Trott-Kenny.
Parella de futur
D'entre els gairebé cent catalans que han estat a Rio, trio dos dels més amateurs, la parella Aina Cid i Anna Boada, que es van col·locar contra pronòstic en la seva final de rem.
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.